La Via Làctia (II)

Torno un altre cop cap a la Via Làctia per explicar una de les llegendes que més m’agrada sobre la seva formació, relacionada amb el descobriment o invenció del didgeridoo, instrument musical de vent ancestral, utilitzat pels aborígens australians.

La fusta de l’arbre que s’utilitza tradicionalment per a la seva elaboració és foradada naturalment per una espècie de tèrmits, que es mengen la part central del tronc.

Explica la llegenda que quan encara no s’havia finalitzat la creació de l’univers i la terra, un home va anar a recollir llenya al bosc. Recollí algunes branques i tornà a casa seva. Allà va fer-hi foc amb la llenya, però observà que d’una de les branques en sortien tèrmits i, per tal de no fer-los mal, bufà suaument per treure’ls-en. Els tèrmits van sortir volant cap al cel i formaren la Via Làctia i de la branca sortí per primer cop el so del didgeridoo. 

La Via Làctia (I)

La Via Làctia és la galàxia espiral en què es troba el nostre Sistema Solar. El seu nom prové de la mitologia grega, i vol dir Camí de llet. Segons el mite, s’hauria format quan es va vessar llet del pit de la deessa Hera.

En moltes cultures, la Via Làctia està associada a camins. En la mitologia nòrdica, per exemple, portava les ànimes dels morts al Valhalla (la fortalesa en què els guerrers anaven quan morien en combat). A Espanya s’havia utilitzat, per part dels peregrins, com a guia en el Camí de Santiago.

En sànscrit i altres llengües indoàries, la Via Làctia es diu Akash Ganga (आकाशगंगा, el Ganges del cel). La Via Làctia és considerada sagrada en les escriptures hindús, conegudes com els Puranas, i el Ganges i la Via làctia es consideren terrestre-celeste anàlegs de l'altra (al cel i la Terra). No obstant això, el terme Kshira (क्षीर, llet) també s'usa com un nom alternatiu per la via làctia en els textos hindús.